L’altra cara de la maternitat subrogada.

Després de llegir la noticia del ciutadà japonès que través de la tècnica de maternitat subrogada ha tingut com a mínim 17 fills a Tailàndia i recordant encara el cas del nadó amb síndrome de down que no van voler endur-se després d’haver nascut gràcies també a l’anomenat ventre de lloguer, es fàcil pensar que s’ha de posar fre aquesta pràctica i abona la postura dels que hi estan en contra.
http://www.lavanguardia.com/20140917/54416036369/progenitor-compulsivo-isidre-ambros.html
En el cas de Tailàndia no es disposa de cap llei que reguli la maternitat subrogada i el progenitor assegura que vol la paternitat de cada un d’ells als que ja ha transferit diners i als que vol deixar drets d’herència.
La qüestió és també si al Japó es reconeixeria aquesta paternitat i per tant si realment tindria efectivitat els drets d’herència que promet si es que no es recullen clarament en una disposició testamentaria. Cal recordar les dificultats per inscriure els nens així nascuts a països on no està permesa la maternitat subrogada que han arribat al TEDH .
Potser simplement el que cal es legislar de manera clara sobre com utilitzar i recórrer a aquesta tècnica, sense oblidar la protecció de les mares gestants però també pensant en els nens així nascuts i en les persones que hi recorren per motius diversos.
La ILP espanyola (http://www.gestacionsubrogadaenespaña.es/4.html) recull la possibilitat de recórrer a aquesta tècnica en casos limitats. Potser aquest és el camí de la seva acceptació, l’altre per ara es anar reconeixent els casos produïts més enllà de les fronteres.

Capbussar-se de nou en el món del dret internacional

El setembre és el mes de començament del nou curs, del retorn a les rutines i del retrobament amb el món professional que alguns hem pogut deixar durant uns dies per capbussar-se en mars turqueses, recórrer terres desconegudes o simplement descansar.
Aquest blog torna també a reprendre la seva activitat i espera que aquest curs pugui ser més prolífic.
En els darrers temps el dret internacional ha començat a arribar una mica més al públic en general per una banda degut als casos cada cop més freqüents de conflictes entre persones de nacionalitats diferents que surten a la llum pública (sense anar més lluny, el recent cas del menor britànic Ashya King “ tret” – no trobo una altra paraula més neutre possible per descriure la situació- pels seus pares de un hospital de Southampton sense el consentiment dels metges i que ha acabat en un centro de Málaga) i d’altra banda per resolucions de tribunals internacionals que també transcendeixen i que en alguns casos acaben tenint repercussió en la ciutadania.
En aquest darrer curs hem pogut assistir a resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) amb gran repercussió pública com el cas Google i el dret a l’oblit (Sentencia de 13-05-2014. Afer C-131/12) , que ha vingut a determinar la submissió a la normativa de protecció de dades europea transposada a les normatives nacionals dels estats membres de la UE als cercadors, sempre que hi hagi una oficina comercial oberta a la UE, encara que no en sigui la seva seu. Es pretén així estendre la normativa protectora a l’àmbit d’internet, malgrat que precisament pel seu caràcter no es tingui una ubicació física en el territori de la UE a través d’una seu o filial. És potser un principi d’actuació en un camp on els criteris i punts de connexió tradicionals del Dret Internacional Privat (DIPr) ja no serveixen, però es queda encara a mig camí ja que no evita vies d’escapament com la possibilitat d’establir-se en un altre país fora de la UE i no obrir ni tan sols una oficina comercial en el si de la UE i actuar des d’allà i evitar així la aplicació de la normativa. A més no es dóna resposta a la executivitat de resolucions administratives en protecció del dret a l’oblit o d’altres drets fora de les fronteres de la UE ja que només es podrien fer executar resolucions judicials via exequàtur o via convencional (tret de l’existència d’algun conveni internacional que pugui recollir el reconeixement i execució de resolucions administratives)
També hem tingut una segona sentència del TJUE en relació a les clàusules abusives de les hipoteques i que torna a imposar la modificació forçada de la normativa processal espanyola, desprès de la primera i famosa sentencia del cas Azziz. Afer C 415/11 de 14-03-2013
Aquesta segona sentència del TJUE ha vingut a constatar encara la perpetuació de la desigualtat entre el consumidor i les entitats financeres en la redacció de l’article 695 de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) d’acord a la regulació operada per Llei 1/2013, que exclou la possibilitat de recurs contra la resolució que desestima l’oposició a l’execució basada en la existència de causes abusives i en canvi sí permet el recurs quan la oposició és estimada. La sentencia dictada també a través d’un procediment prejudicial instat en aquest cas per l’Audiència Provincial de Castelló ha estat de nou clara (STJUE de 17 de Juliol de 2014 Afer C-169/14):

El artículo 7, apartado 1, de la Directiva 93/13/CEE del Consejo, de 5 de abril de 1993, sobre
las cláusulas abusivas en los contratos celebrados con consumidores, en relación con el
artículo 47 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea, debe
interpretarse en el sentido de que se opone a un sistema de procedimientos de ejecución, como
el controvertido en el litigio principal, que establece que el procedimiento de ejecución
hipotecaria no podrá ser suspendido por el juez que conozca del proceso declarativo, juez que,
en su resolución final, podrá acordar a lo sumo una indemnización que compense el perjuicio
sufrido por el consumidor, en la medida en que éste, en su condición de deudor ejecutado, no
puede recurrir en apelación contra la resolución mediante la que se desestime su oposición a
la ejecución, mientras que el profesional, acreedor ejecutante, sí puede interponer recurso de
apelación contra la resolución que acuerde el sobreseimiento de la ejecución o declare la
inaplicación de una cláusula abusiva.

Aquesta necessària interpretació posa de nou de manifest que caldrà reformular l’esmentat article i possibilita mentre demanar la nul•litat i la impugnació dels procediments on no es va permetre la interposició de recurs per part del consumidor.
Abans d’aquesta sentència hi havia hagut plantejaments similars davant de jutjats d’instància fets per algun dels advocats de les parts que ni tan sols havien estat contestades, potser perquè el recurs a aquesta possibilitat, que ha d’instar de fet el propi òrgan jurisdiccional i no la part, encara no és del tot conegut o potser perquè en molts casos aquesta dimensió del dret, més enllà de la legislació purament estatal, és encara més desconeguda.
Ara caldrà veure com es van resolent aquestes nul•litats instades ja a l’empara del text de la nova STJUE el passat mes de juliol.
També hem tingut sentencies del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que poden tenir repercussió en la vida de moltes persones més enllà de la del cas concret. Per exemple les sentencies que condemnen a França per vulneració al dret a la vida privada (article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans) pel no reconeixement de menors nascuts a través de la maternitat subrogada, com a fills reals i registrals (Mennesson v. France, núm. 65192/11; Labassee v. France, núm. 65941/11) i posen de manifest la necessitat d’abordar la maternitat subrogada sense complexos i que ara el govern espanyol promet però encara no ha concretat, malgrat que assegura haver donat instruccions als consulats espanyols en països on sí és legal i permesa, mentre hi ha en marxa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP).
Durant aquest curs que ara comença vull aprofitar aquest blog per comentar resolucions similars que es vagin produint i també donar veu als vostres comentaris per potenciar encara més el coneixement i difusió del dret internacional i capbussar-s’hi de nou de ple.